Evolució històrica                    tornar

  Evolució històrica:  

       La primera classificació que es recorda va ser elaborada pel filòsof grec Teofrast i modificada més tard per Avicena, Agricola i altres mineralogistes, especialment després del gran nombre d'espècies descobertes durant la primera meitat del segle XVIII. Durant la segona meitat d'aquest segle i a principis del XIX es desenvoluparen i utilitzaren amb gran profusió les classificacions anomenades "sistemes historionaturals", basatsfonamentalment en la forma i les propietats físiques dels cristalls, combinats amb la manera de presentar-se en la natura (jaciments) o amb la composició química.
  L'any 1758, el químic suec Cronstedt va ser el primer a proposar una classificació de minerals basada en la composició química (sistema químic) que va ser seguida i reformada posteriorment per nombrosos mineralogistes i químics, com Berzelius (1819, 1824), J.D. Dana (1837) i Groth (1919), entre els més coneguts.
  Una altra classificació és la de tipus cristal.logràfic, basada en les formes cristal.lines, com la descrita l'any 1926 per P. Niggli.   Els "sistemes estructurals", basats en les estructures cristal.lines dels minerals, varen tenir poc èxit, com el d'Ewald i Herman (1931) i ràpidament varen evolucionar cap a "sistemes cristal.loquímics" o "quimicoestructurals", el més famós dels quals és el de Strunz (1941, 1970), que va substituir el de Groth i el més extensament divulgat i perfeccionat de Dana.
  Els "sistemes geoquímics" classifiquen els minerals d'acord amb l'element químic principal que forma part de la seva composició: minerals d'oxigen, de sofre, de ferro, etc. (com la classificació d'Uklonskii, 1940). Els "sistemes genètics" agrupen els minerals en magmàtics, sedimentaris i metamòrfics, amb les subdivisions corresponents (classificació de Link i Jung, 1935).   En els darrers anys les tendències per a la sistemàtica mineral tenen en compte tres criteris essencials: genètics, geoquímics i cristal.loquímics. Com que cada un d'aquests criteris no és suficient tot sol, però sí necessari, últimament han aparegut classificacions que fan combinacions entre aquests. Així, la de Machatschki, proposada l'any 1953, és genètica - geoquímica. La de Kostov, proposada l'any 1954, però mésdivulgada en la seva obra "Mineralogia" (1957) es pot considerar com un "sistema geoquímico-cristal.loquímico-genètic" i és actualment molt utilitzat perquè és fins al moment actual el més racional de tots.   La classificació de Strunz (1941) va tractar de combinar el criteri químic amb l'estructural. Manté pràcticament les divisions en classes proposades per Dana i Groth, amb base química, però usant, quan és possible, criteris estructurals per a les agrupacions de minerals en les subsegüents subdivisions de les classes.   La major part de les classificacions divulgades en els tractats de mineralogia són basades en la classificació de Dana i les seves modificacions i actualitzacions. La classificació de Strunz es pot considerar com una modificació de la de Dana amb certes diferències substancials.   La setena edició de la  classificació de Dana va ser publicada els anys 1944, 1951 i 1962 per Palache, Berman i Frondel, i és actualment una de les més conegudes.